Coses de Tots

Cant Final
Va ser una nit que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!…
I fa mol temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.

La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal.
Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seriem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.

I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un recó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!

J.M. de Sagarra Poema de Nadal 1931

Eren coses de tots!!

 “Coses de la mare!”, ens dèiem sense paraules el meu germà i jo quan feinejàvem a la cuina entre viandes i dolços, guarníem l’avet, adreçàvem el pessebre, confeccionàvem les felicitacions o al capçal del llit al final del dia, mentre ens el feia repetir una i una altra vegada perquè el recitéssim amb perfecta declamació després del dinar de Nadal. Com aquell professor incansable que ens proporciona innumerables exemples, referències i documentació, que després de cada sessió actualitza la web i ens fa fer els tests abans d’explicar la lliçó, repetir-los una setmana després, un mes més tard i si cal una altra vegada. Coses del professor!

Pensava aleshores que el Cant final parlava del que ella s’entossudeix a construir per a nosaltres: llar, sostre, terra, nissaga i esperit,..., perquè se’ns gravés  per sempre que havíem de ser bons vailets, humils, generosos, pacients,... Als set anys això volia dir ser Homes de bona voluntat. Ara, que ja tinc prou paciència per llegir el poema sencer, albiro que no ens parla de nosaltres, parla d’una altra cosa. 

Amb el temps he comprés que poema era una porta. Calia repetir-lo una i una altra vegada —com els tests d’Administratiu— i entendre cada vers, cada paraula, moltes amb ajut del diccionari, i provar l’entonació més adient i repetir les paraules difícils i parlar fort i treure les mans de les butxaques i aixecar el cap i tirar les espatlles enrere, i somriure... quan d’esforç per un sol poema recitat per uns minyons davant un públic d’avis, tiets, cosins i pares! El poema era una porta que no s’obria sola. Aleshores no ho sabíem. La formació acadèmica, especialment a casa nostra, a ESADE, és quelcom semblant: grans portes que podem obrir, però que no s’obren soles.  Cal mantenir-se actius, llegir tones d’articles i sentències, estudiar i estudiar més, reflexionar, analitzar, plantejar-se dubtes, debatre punts de vista, compartir experiències, treballar plegats i individualment, assistir a conferències i seminaris, fer resums, esquemes... marxar fora de casa i allà mantenir-se actius, llegir tones d’articles i sentències, estudiar i estudiar més, ... no dormir sempre que tenim son ni menjar sempre que tenim gana i, sobre tot, no sortir sempre que ens ve de gust! Ens ofereixen moltes portes que no s’obriran mai soles. Tanmateix, sempre hi ha algú que ens empeny a obrir-la, que ens rep al seu despatx, que ens respon un correu, que ens dissipa un dubte, que ens facilita una bibliografia, que ens orienta a qui o a on adreçar-nos, que ens acompanya.

Avui puc lliurement rellegir el poema sencer perquè un dia em van fer aprendre un bocí, em van donar les eines. El poema de Josep Maria de Segarra amb el temps s’ha fet gran i també el que m’inspira el Nadal.

– A Betlem me’n vull anar,
vols venir, tu, rabadà?
– Vull esmorzar.
– El Messies elegit
ha nascut aquesta nit.
– Qui t’ho ha dit?
– Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant
– No serà tant!…-
(...)
En el Nadal d’avui, com es fa viva
la resposta brutal dels rabadans!
(...)
Volem el pàmpol de la fresca parra,
volem la glòria de l’eixida estant;
ens pica el cos el pèl de la samarra
del rabadà que diu: – No serà tant -,
del rabadà que ha vist la llum salvatge,
que ha vist la veritat nua i rebel,
i estira el braç per abastar el formatge
i el broc lluent del seu porró blau cel.
(...)
Ni un sol moment el va ferir el desvari,
ni el perquè de l’Estable i de l’Infant,
i quan l’Infant es va morir al Calvari,
ell encara seguia rondinant!

Ara em parla de la comoditat que proporciona la indiferència, dels Rabadans que podem arribar a ser si rondinem indiferents mentre permetem misèries, guerres, injustícies i crims.

“Què li darem a n’el Noi de la Mare?…“

Nadal ja no significa  mirar endintre, sinó fer-se fort per dintre, en allò més pròxim i domèstic, per actuar enfora, per veure en els altres el transcendent que hi pugui haver en l’existència. Què fem? Què fem pels altres? Què faig jo?

Quan ve Nadal, la cançó del miracle,
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben apretats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l’alè de la mula i el bou!

Ara puc entendre que el poema no parlava de ser, sinó de fer. De segur que a casa ens volen savis, pròspers i alegres però en cap cas mesquins i indiferents i quan d’infants ens feien repetir quatres estrofes d’un llarg poema esperaven que potser un dia el llegiríem enter. Certament la nostra universitat ens proporciona moltes portes, portes que triguem a obrir una bona estona, portes que en qualsevol cas no condueixen a cambres cuirassades, ni a coves plenes de tresors, ni a llargues vacances. Ens obren camins per recórrer els paisatges del món, ens comminen a l’acció. A ESADE  ens fan aprendre fragments de molts poemes, nosaltres decidirem rellegir-los sencers, decidirem això de ser Homes de bona voluntat!

Què així sigui! Bon Nadal!

spencer-backman-482089.jpg